-
CA
LA CARN I ELS BOLETS (I)
Quanta carn he de menjar? O... n’he de deixar de menjar?
A qui escoltem?
La carn amb bolets, de la vedella al fricandó:
· Un patrimoni de la nostra cuina, un receptari casolà heretat
· Caçar bolets, una tradició de les nostres contrades
· La carn, un aliment força debatut al que no se li pot negar una proteïna de qualitat i minerals en forma biodisponible, que aprofitem plenament
· Uns plats que són una sàvia barreja de nutrients’, amb una cocció ideal per a la menor pèrdua de nutrients possible
· Una bona combinació dels mons de l’alimentació i la nutrició
· Un bon manteniment del patró dels nostres hàbits alimentaris, sovintment poc aprofitats
Avui iniciem el tema de la carn, el consum de la qual és ben discutit.
Ho fem amb un plat que forma part de la nostra tradició culinària i de les nostres cases: la CARN AMB BOLETS, que ens permet comentar un dels productes estrella de “temporada”, al qual els catalans en som uns bons aficionats: ELS BOLETS.
La nutrició sempre està relacionada amb el mon de l’alimentació i aquest amb el de la compra i la gastronomia. Aquest plat combina a la perfecció els tres temes: els nutrients de la carn y l’aigua dels bolets, el bon gust procedent d’una bona cuina, i el costum d’anar a buscar bolets. El tàndem alimentació – nutrició, demana uns bons hàbits alimentaris i quins millors, que els que procedeixen de casa: mares, àvies..
De “plats de carn amb bolets” en trobem molts en el receptari català. Aquí ho resumirem en dos: la vedella amb bolets i el fricandó. Tant en un cas com en l’altre, carn i bolets són els ingredients característics, fets amb una cuina de les més saludables com son els estofats i guisats, que combinen la cocció amb aigua i oli, amb unes temperatures no massa elevades, on els nutrients no es perden tant com en altre tipus de coccions.
Com diu una gran cuinera, a qui seguim, Maria Nicolau, en la pàgina 52 del seu llibre, Cuina! O barbàrie “la diferència entre el fricandó i la vedella amb bolets, és el pas d’enfarinar i fregir la carn, no tant el bolet específic que s’hi posi”
Els bolets constitueixen un gran grup d’aliments de la nostra cuina, del quals, des del punt de vista nutricional, el que cal valorar és la seva riquesa en aigua. Contenen certes quantitats de vitamines del grup B i algun mineral com fòsfor i potassi. N’hi ha de molts diversos. A Catalunya existeixen unes 200 espècies, de les quals els mes consumits son els xampinyons i ls rovellons, però n’hi ha d’altres ben apreciats: fredolics, ous de reig, llenegues, trompetes de la mort, pinetells, gírgoles, rossinyols, camagrocs, ceps, moixernons.. cadascun dels quals te els seus defensors. També podem incloure les tòfones, poc assequibles per motius econòmics.
La seva cuina és ben versàtil: guisats i estofats com els esmentats, com a acompanyants de carns i peix, a la planxa i/o a la brasa amb all i julivert, crus en amanides... per a uns, gustosos i per a d’altres, no tant, però el que és evident, es que les nostres comarques estan plenes de caçadors de bolets i de “cuineres” que, a banda dels plats, saben fer-ne, conserves, confitar-los... i guardar-los per a poder-los consumir fora de temporada. Es poden congelar, però millor quan ja hagin estat cuinats
A més d’anar a collir bolets, podem comprar-los en fresc, deshidratats, en conserva i/o en pols (no ens servirien pel propòsit d’avui). Cal triar els exemplars més sans: ferms, aspecte homogeni i sense taques. I això, no només pel gust, sinó perquè es tracta de productes fàcilment peribles, per tant s’han de consumir just comprats i guardar-los a la nevera. Abans els bolets eren uns productes exclusivament de temporada, avui dia es cultiven com ja ho feien els grecs i els romans
Els bolets podem emprar-los / reaprofitar-los en cremes, arrossos, sopes, canelons, pastes...
Quan mengem un plat de carn amb bolets, atès el baixíssim valor calòric d’aquests, podríem pensar que poden substituir una amanida i no és el cas, per la seva baixa proporció de nutrients. Com sempre, un dia és un dia i en aquests casos no ens pronunciarem, però si estem en plena temporada i el seu consum esdevé diari, no convé fer sempre aquesta substitució.
D’altra banda per acabar d’equilibrar l’àpat necessitaríem una certa quantitat de carbohidrat, que podria servir-se en forma de patata guisada en el mateix estofat, o, a part, amb una taceta d’arròs bullit, o amb d’altres farinacis en quantitats equivalents. Hem de pensar que en aquests guisats acostumem a sucar pa, perdent aquella recomanació del mes passat, de “el pa per acompanyar”.
I tornant a l’altre ingredient i també principal d’aquest plat, la carn, recordar que, per bé que en molts medis es recomani el seu baix o nul consum, és un aliment necessari al llarg de tota la vida (pel seu paper de formador d’estructures...), però sobretot a l’adolescència i a la vellesa. El creixement que no es fa quan toca, ja no es podrà fer. I la reposició d’estructures, tampoc.
El paper de la carn en relació a la salut, el debatrem àmpliament en les propers tres sessions. De moment, però, comentar que en aquests casos s’acostuma a triar la llata “pel seu greix entreverat i gelatina, que fan que quedi molt melós. En el cas de la vedella amb bolets, podem emprar: tapa plana, filet de pobre, cap de mort... qualsevol peça que es pugui filetejar. En tots aquest casos les peces triades no son de les mes greixoses que existeixen.
La carn és un aliment complex. No només per la seva composició nutricional ben variada, amb proteïna de qualitat i minerals biodisponibles, sinó també perquè en parlar de carn, hem de saber de quina espècie animal procedeix (vacu, porquí, cabrú...), de quins pinsos mengen, quina criança tenen, del tipus de tall (com hem vist abans) i de les seves preparació culinària i freqüència de consum.
A les tres properes sessions podrem parlar de tot plegat, sense presses.